Hi ha paisatges que es visiten i paisatges que es llegeixen. El litoral que va del Maresme al Baix Empordà pertany als segons: aquí, entre cales de pins, rieres seques, cementiris amb vistes i pobles que van ser de pescadors abans de ser d’estiuejants, es va escriure bona part de la literatura catalana contemporània —i també algunes de les pàgines més influents de la narrativa llatinoamericana recent.
No és casualitat. La costa catalana va oferir a diverses generacions d’escriptors tres coses difícils de trobar juntes: una llum molt concreta, un món social en transformació accelerada (del pescador al turista, de la fàbrica de suro a l’apartament) i la distància justa respecte de Barcelona. Prou a prop per no perdre’s res; prou lluny per poder mirar.
Et proposem quatre itineraris per recórrer aquest mapa amb un llibre a la motxilla. Es poden fer en quatre caps de setmana o encadenar de sud a nord en una ruta de diversos dies seguint la línia de la costa.
Josep Pla a Palafrugell: el paisatge com a ofici
On: Palafrugell, Calella, Llafranc, Tamariu, el far de Sant Sebastià i Llofriu (Baix Empordà).
Si algú va convertir l’Empordà en literatura va ser Josep Pla. Va néixer a Palafrugell el 1897, en una casa del carrer Nou que avui és la seu de la Fundació Josep Pla, i va dedicar milers de pàgines a descriure amb obsessió d’artesà el que tenia al davant: el color exacte del mar a mig matí, el caràcter d’un patró de barca, el gust d’una ceba. “El quadern gris” continua sent la millor porta d’entrada.
La Fundació Josep Pla va dissenyar el 1993 la que es considera la primera ruta literària de Catalunya, i des d’aleshores no ha parat de créixer. El recorregut clàssic arrenca a la casa natal i la plaça Nova —amb el Centre Fraternal i el Círcol Mercantil, els dos pols socials del poble—, continua cap a la costa per Tamariu, el far de Sant Sebastià (on el Pla jove va fer les seves primeres proves d’escriptor), Llafranc i Calella, amb el Canadell i el Port Bo, i acaba al cementiri de Llofriu, on està enterrat.
Consell pràctic: començar per la Fundació per aconseguir la carpeta de la ruta i visitar l’exposició permanent. La versió completa es pot fer en un matí llarg o allargar-la durant tot un cap de setmana. A més, hi ha itineraris monogràfics per Calella, Llofriu, el far o els jardins de Cap Roig.
Què llegir abans: El quadern gris, Aigua de mar.
Roberto Bolaño a Blanes: el Mediterrani com a refugi
On: Blanes (la Selva), porta d’entrada a la Costa Brava.
El 1985, un escriptor xilè de trenta i pocs anys va arribar a Blanes amb la idea de muntar una botiga de bijuteria. S’hi va quedar gairebé dues dècades, hi va escriure el gruix de la seva obra —Los detectives salvajes, 2666— i va morir el 2003, quan la fama començava a atrapar-lo. Bolaño va descriure Blanes com “un paradís sense estridències”, i aquesta barreja de normalitat provinciana i mar obert travessa tota la seva escriptura.
El 2013, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort, l’Ajuntament va inaugurar la Ruta Roberto Bolaño: 17 punts senyalitzats amb fites i acompanyats de cites de l’autor, extretes de novel·les, articles i entrevistes. És una ruta deliberadament antiheroica —llibreries, bars, el local on hi havia hagut la botiga, la Biblioteca Comarcal, el passeig marítim, el castell de Sant Joan—, perquè el mite bolañià es va construir precisament allà, en la quotidianitat.
Consell pràctic: el fullet de la ruta es pot aconseguir a l’oficina de turisme i a la Biblioteca Comarcal, que a més té una Sala Bolaño nascuda d’una iniciativa ciutadana. Es fa a peu en un parell d’hores. Blanes està ben connectada amb tren des de Barcelona.
Què llegir abans: Los detectives salvajes; per als qui van amb poc temps, els contes de Llamadas telefónicas.
Salvador Espriu a Arenys de Mar: el paradís perdut es diu Sinera
On: Arenys de Mar (Maresme).
Espriu no va néixer a Arenys —va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913—, però la seva família era d’allà i hi va estiuejar de petit i de jove. D’aquest vincle va néixer un dels grans mites de la literatura catalana: Sinera, que no és més que “Arenys” llegit al revés, i que funciona en la seva obra com a símbol del món feliç perdut. L’operació és radical: no descriure un poble, sinó inventar tot un país a partir d’ell.
La ruta espriuana, elaborada pel Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, arrenca a la Casa de la Vila i puja per la Riera fins al barri del poeta: la casa dels seus oncles materns —els gravats francesos d’una d’aquelles habitacions van inspirar Primera història d’Esther—, la casa familiar del carrer Bisbe Català, el turó del Mal Temps on jugava de petit. El final és inevitable: el cementiri d’Arenys, al capdamunt del turó de la Pietat, un dels més bells de Catalunya, amb els seus panteons d’indians i les seves vistes al mar. És el cor de Cementiri de Sinera (1946) i també el lloc on el poeta està enterrat.
Consell pràctic: es pot combinar amb la ruta dels indians d’Arenys, que comparteix diversos punts i explica d’on van sortir els diners que van construir aquell poble.
Què llegir abans: Cementiri de Sinera, La pell de brau.
Mercè Rodoreda: jardins vora el mar
On: Romanyà de la Selva (Baix Empordà), a les Gavarres, a un pas de la costa.
Rodoreda és, abans que res, una escriptora de Barcelona. Però els seus últims anys —i alguns dels seus llibres més lliures— pertanyen a Romanyà de la Selva, el poble de les Gavarres on finalment va tenir casa pròpia, “El Senyal”, i on va acabar Mirall trencat i va escriure Quanta, quanta guerra i Viatges i flors. El paisatge d’alzines, dòlmens i jardins és dins d’aquests llibres d’una manera gairebé física.
L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i el Consorci de les Gavarres mantenen un itinerari literari per una dotzena d’escenaris del poble, que acaba al cementiri de Romanyà, molt a prop del dolmen de la Cova d’en Daina, on està enterrada.
La connexió amb el Maresme existeix, encara que és més indirecta i més literària: la família materna de Rodoreda era de la comarca, i Jardí vora el mar —la novel·la del vell jardiner que observa sis estius consecutius a la torre d’una família rica de Barcelona— transcorre en un poble costaner que mai no s’anomena però que la crítica ha situat tradicionalment al Maresme. Recórrer les antigues cases d’estiueig de la burgesia barcelonina entre Caldes d’Estrac i Canet és, d’alguna manera, passejar pel decorat d’aquest llibre.
Què llegir abans: Jardí vora el mar, Mirall trencat.
Com encadenar-les
De sud a nord, la línia de la costa les ordena tota sola: Arenys de Mar (Espriu) → el Maresme de les torres d’estiueig (Rodoreda llegida de reüll) → Blanes (Bolaño) → Palafrugell i Romanyà (Pla i Rodoreda). Amb tren de Rodalies s’arriba còmodament a Arenys i a Blanes; per al Baix Empordà convé anar-hi amb cotxe.
I una recomanació que val per a totes quatre: llegir abans, no després. Aquests pobles no impressionen a primera vista. El que fa que un cementiri amb vistes o un bar qualsevol del passeig marítim es converteixin en alguna cosa memorable és haver-los llegit primer.
This post is also available in:
