Havaneres

Dijous passat vàrem celebrar, a l’Hotel Balmes de Calella, una nit temàtica d’Havaneres -amb un cremat, evidentment- i un grup calellenc que ens va oferir un recital amb les havaneres més típiques, com la Bella Lola, La Paloma, El meu avi, etc. Degut al gran nombre de persones que es van interessar per aquesta tradició tan arrelada a la cultura catalana –sobretot a la costa- hem fet una petita explicació sobre els orígens d’aquest estil musical.

Les havaneres son tonades marineres originàries de Cuba que portaren els indians, nom amb el que es designava a la gent que a finals del segle XVIII i durant tot el XIX, anaren a “Fer les Ameriques”.

Aquests indians, rics o pobres, tornaven a casa i escampaven aquesta música de ritme indolent i gronxadís, i les entonaven de taverna en taverna, que era el lloc a on cercaven refugi en dies de tràngol.

Per tant, podem dir que l’havanera va néixer al segle XIX, encara que per cercar antecedents musicals cal remuntar-se al segle XVI, on la contradansa anglesa, arribada al Carib quan corsaris i pirates al servei de la corona anglesa minaven el poder espanyol al continent americà.

Les influències caribenyes d’origen Africà donaren a la contradansa un ritme més lent, i els criolls (els americans descendents de famílies originàries de la Península Ibèrica) hi donaren el toc definitiu.

Aquesta combinació d’influències fou especialment vivaç a Cuba, on sembla que sorgí la nova dansa. Hi ha varies fonts en les quals no queda clara quina va ser la primera havanera, però el que queda clar és que l’Havanera més popular es “La paloma”, composada per Sebastián Iradier l’any 1840. Cal destacar que les havaneres van tenir una gran decaiguda de públic als anys 50, i solament es van mantenir a les tavernes i barraques d’arran de mar de la costa empordanesa.

El cremat és la beguda que sol acompanyar les havaneres. Originari de la Costa Brava, principalment de la zona al voltant de Palafrugell, el costum de fer un recital d’havaneres amb un bon cremat inclòs s’ha estès per tot el litoral, fins i tot terra endins. De vegades s’organitza també una sardinada perquè no manqui un bon tiberi. S’elabora amb rom o amb un altre aiguardent, cafè -en gra i en infusió-, sucre, pell de llimona i espècies, entre les quals la canyella. Tot seguit es posa tot en una cassola de terra i s’encén perquè perdi una part de l’alcohol -uns 10 minuts-. Qui l’ha preparat el serveix en tasses, més adients perquè tenen nansa i aquest beuratge és calent.